Em passa amb molta freqüència. Quan em pregunten de què treballo i els explico que sóc mestra d’una escola poc convencional, s’acostuma a generar una conversa entorn la situació educativa actual. Normalment el debat es polaritza als pocs minuts: escoles tradicionals versus escoles innovadores.

Fa poc una fisio, durant una sessió de rehabilitació, em va dir: la teva deu ser una d’aquelles escoles on els nens fan el que volen. Em va bullir la sang, perquè vaig notar rebuig i desconfiaça darrera d’aquelles paraules. A què es referia exactament? Què hi ha de negatiu en que un infant pugui descobrir quines necessitats autèntiques té i les pugui cobrir? Vaig entendre pel seu discurs posterior que parlava de les normes: en les estructures educatives més obertes intuïa una falta de límits  emmascarada darrera d’una suposada idea de llibertat.

 
_MG_7157.jpg
 

Que equivocada estàs!, vaig pensar. Una proposta educativa com la de l’escola Fluvià no es podria mantenir si els límits i les normes no estiguessin ben posats. Si donem espai als infants per a l’autogestió, és necessari que ellsconeguin què poden i què no poden fer. A la meva escola les normes estan penjades a cada classe. Les més bàsiques les vam decidir les mestres: ens cuidem i cuidem l’entorn i els materials. La concreció d’aquestes normes en els diferents moments i espais (als lavabos, a l’hora del pati, quan fem ús dels patinets…) les vam acordar amb els representats de cada aula en el Consell de petits, així com les conseqüències a aplicar davant el seu incompliment. Els nens i nenes de l’escola saben, per exemple, que està prohibit fer-se mal, i que poden ser retirats del seu grup si fereixen algú. O que han de reparar allò que trenquen, o treballar per la comunitat si el que han fet afecta a tota l’escola.

Des d’aquest punt de vista els infants del Fluvià no poden fer el que volen. Perquè hi ha un compromís molt profund: pots tenir llibertat dins l’escola sempre i quan respectis la llibertat dels altres i segueixis les normes del joc que ens permeten crear un bon clima d’aprentatge. No són aquestes les bases de la democràcia?

Tot això ho vaig pensar, però no li vaig dir. Perquè he après a escoltar i a detectar les necessitats de les persones que tinc davant. I aquella dona estava insatisfeta amb la seva feina. Treballava en un centre de rehabilitació atenent a més de trenta pacients cada hora, seguint les pautes d’un traumatòleg que no li deixaven lloc a la personalizació de tractament, fent teràpies de cinc minuts. Era ella la que no estava fent el que volia. No buscava la meva argumentació, sinó que drenava amb el seu discurs la seva pròpia frustració. I la vaig deixar parlar, mentre sentia com malgrat el massatge que ella em dedicava, se’m contracturaven encara més les cervicals.

 

Text
Carme Hoyas Fernández   [Mestra de l’escola Fluvià]