El passat 7 de març va ser un dilluns molt diferent per a un grup de pares de la nostra escola. En el nostre cas, pares de la Núria de P4, el dia era molt poc habitual. Ens havíem alliberat de les nostres obligacions laborals per poder gaudir d’un intensiu d’activitats en torn a la nostra filla gran. L’agenda començava amb la tornada a l’escola després d’una setmana a casa amb varicel·la. Poques passes abans d'entrar les emocions van començar a despertar-les.

Els nens, i també els pares, ens envoltàvem d’aquella química afectiva que hi ha al voltant de l’escola i que sovint, si estem atents i receptius, ens acompanya en aquells senzills però tendres instants quotidians d’acompanyament. És veritat que sovint no estem gaire predisposats i no aconseguim impregnar-nos el suficient per carregar les piles. Els matins no sempre són harmònics i la destinació final, la porta de l’escola, representa la meta d’una gran marató. Però molts de vosaltres estareu d’acord amb mi que en moments difícils de la jornada laboral, el record del somriure dels nostres fills quan els deixem a l’escola o els petons i abraçades per saludar-nos fins al vespre ens omplen de serenor i ens ajuden a tirar endavant pensant en el moment d’obrir la porta de casa a la nit, sentir les corredisses i recuperar aquella abraçada tan dolça i sincera. Aquell dilluns, les mostres d’afecte dels nens en tornar a veure la seva amiga després de tants dies, les salutacions amb els pares, els mestres, i tot l’equip que hi treballa i que ens anàvem creuant, ens introduïen en un món real que sovint està massa lluny del nostre dia a dia adult i que començàvem a percebre amb un cert encant. Sense dubte, una bona teràpia antiestrès.

Recordo una frase que vaig llegir recentment: les persones ‘actuem com si el luxe i la comoditat fossin el més important de la nostra vida, quan l’únic que necessitem per a ser realment feliços és quelcom pel qual entusiasmar-nos’ de Charles Kingsley (1819-1875). Doncs ja ho tenim, l’entusiasme per veure créixer feliços els nostres fills.

A migdia havíem quedat amb la Montse, la tutora, per fer una petita reunió de seguiment i això ens va permetre poder entrar a l’escola i veure els nens acabant de fer les seves activitats del matí, abans de l’Espai Migdia o de la sortida per anar a dinar a casa. Una sensació d’ordre i de funcionament perfecte on cada nen sabia on havia d’anar i què havia de fer; sense perdre la seva manera de fer de nens, jugant, rient i parlant amb els altres, però amb una eficiència sorprenent que moltes empreses envejarien. Una reunió que servia per posar sobre la taula amb tranquil·litat i sense presses, les coses que diàriament ja s’havien parlat, per confirmar que la comunicació funciona sense entrebancs, que no hi ha hagut mals entesos, per ajudar-nos a resoldre alguns aspectes puntuals i també per sentir-nos recolzats en l’educació de les nostres filles.

Després de dinar teníem prevista una reunió pedagògica amb l’equip directiu per presentar, als pares que ens havíem preinscrit, els espais on juguen i treballen, perquè la Núria diu que ella ‘treballa’ molt a l’escola, els nostres infants cada tarda. Nosaltres ja els coneixíem de l’any anterior, però enguany hi havia algunes novetats i a més, no ens volíem perdre el regal que portava ‘associat’, un viatge de la mà dels nostres fills per aquells racons on descobreixen el món mitjançant activitats curosament estudiades per l’equip de mestres. La reunió va començar de manera puntual i hi eren presents un grup ben nombrós de pares i mares representatius de tots els cursos de la nostra escola.

Encapçalada per l’Anna i la Carme va servir per explicar quins eren els objectius d’aquest, podríem dir, ‘element característic’ del Fluvià. Ens van explicar la seva distribució, els continguts, algun petit detall però el que més em va sobtar de la reunió va ser un concepte que no coneixia i que ens van presentar. Van parlar de l’aprenentatge horitzontal. Jo no l’havia sentit mai, però també és cert que el món de l’educació i la pedagogia està força lluny del meu camp professional. Així que em trobo en una reunió de pares i mares on l’Anna em deixa anar això, aprenentatge horitzontal i que al darrere també hi ha la UNESCO. Em sembla tenir una muntanya de 6000 metres davant meu, només dues paraules que com, un iceberg, segurament darrere tenen un munt de psicopedagogia, de manuals i de mil coses d’aquestes d’educació ‘moderna’. Després, mirant de simplificar la cosa per poder-la pair penso que aquestes dues paraulotes en definitiva em volen dir quelcom en què ja crec, així que potser he trobat les paraules adequades per anomenar una cosa que fa temps que defenso. I potser, algú de vosaltres que no va venir a la reunió ja es fa la idea de què pot ser això de l’educació horitzontal. Jo no us ho puc explicar perquè segurament no trobaria les paraules més adients, però si esteu al Fluvià és perquè creieu en això, en l’aprenentatge global, entendre els coneixements en un context i no distribuïts en matèries estanques, fer del saber una cosa pràctica i dinàmica que ens faci pensar i que ens creï dubtes i inquietuds, evitant així ser els autòmats que sovint la vida adulta pretén que siguem. Perquè les mates ens serveixen per anar al mercat, per demanar una hipoteca o per fer el pla de vacances, i la física serveix per cuinar o per canviar una roda de cotxe i no per estar en un laboratori o una biblioteca o repetint fórmules com lloros sense entendre-les.

Sense dubte, una presentació que ens va recordar per què havíem triat el Fluvià com a escola per la nostra filla i per què confiem en el seu equip. En acabar, un torn de paraules on els assistents van poder expressar les seves inquietuds i on s’obria la porta per descobrir les interioritats d’aquests espais. I després d’aquesta hora, diguem-ne ‘teòrica’, el colofó del dia. Vam anar a buscar els nens a la classe i el primer que ens va dir la nostra filla: ‘anem a veure els Espais que jo te’ls ensenyo mama’. Un ulls brillants d’il·lusió compensaven tots els esforços que sovint cal fer per estar una estona més amb els petits. Vam sortir a berenar ansiosos per començar l’excursió pels famosos espais. Un bon grup de pares, mares, tiets i tietes, avis i àvies, cangurs, germans grans i germans petits vam iniciar el nostre pelegrinatge pels passadissos del Fluvià de la mà d’aquests petits guies neguitosos per explicar-nos i fer-nos veure totes les coses que fan a les tardes, als seus espais amb els seus mestres. Per ells una gran emoció poder ser els protagonistes d’aquella hora i obrir als pares els seus racons de descoberta, la seva escola, i pels pares una sensació com de mareig de voltar tant i de tenir tantes informacions, però sobre tot feliços d’estar allà. Bé, feliços excepte en el moment de descobrir els insectes dins dels cubs de vidre… quina impressió! I pels germans petits, un gran parc d’atraccions on hi voldrien tornar cada dia, com els seus germans més grans. Tot plegat un agradable descontrol, ple d’emocions, i com deia l’Anna d’ULLS BRILLANTS. Equip, ens ha quedat molt clar, sense emocions no hi ha aprenentatge!!

Gràcies per aquest dia lluny de la rutina i les presses, lluny de la feina i les obligacions del sistema en què vivim. Gràcies per la possibilitat de tornar a emocionar-nos amb la il·lusió dels infants de la mà dels nostres fills.

Sense dubte, una presentació que ens va recordar per què havíem triat el Fluvià com a escola per la nostra filla i per què confiem en el seu equip. En acabar, un torn de paraules on els assistents van poder expressar les seves inquietuds i on s’obria la porta per descobrir les interioritats d’aquests espais. I després d’aquesta hora, diguem-ne ‘teòrica’, el colofó del dia. Vam anar a buscar els nens a la classe i el primer que ens va dir la nostra filla: ‘anem a veure els Espais que jo te’ls ensenyo mama’. Un ulls brillants d’il·lusió compensaven tots els esforços que sovint cal fer per estar una estona més amb els petits. Vam sortir a berenar ansiosos per començar l’excursió pels famosos espais. Un bon grup de pares, mares, tiets i tietes, avis i àvies, cangurs, germans grans i germans petits vam iniciar el nostre pelegrinatge pels passadissos del Fluvià de la mà d’aquests petits guies neguitosos per explicar-nos i fer-nos veure totes les coses que fan a les tardes, als seus espais amb els seus mestres. Per ells una gran emoció poder ser els protagonistes d’aquella hora i obrir als pares els seus racons de descoberta, la seva escola, i pels pares una sensació com de mareig de voltar tant i de tenir tantes informacions, però sobre tot feliços d’estar allà. Bé, feliços excepte en el moment de descobrir els insectes dins dels cubs de vidre… quina impressió! I pels germans petits, un gran parc d’atraccions on hi voldrien tornar cada dia, com els seus germans més grans. Tot plegat un agradable descontrol, ple d’emocions, i com deia l’Anna d’ULLS BRILLANTS. Equip, ens ha quedat molt clar, sense emocions no hi ha aprenentatge!!

Gràcies per aquest dia lluny de la rutina i les presses, lluny de la feina i les obligacions del sistema en què vivim. Gràcies per la possibilitat de tornar a emocionar-nos amb la il·lusió dels infants de la mà dels nostres fills.

"No t’assenyalis fites: fes camí."

Miquel Martí i Pol

SEGUIM FENT CAMÍ!!!

 

Text
Judith Persona   [Mestra de l’escola Fluvià]