L'escola és un lloc màgic. Succeeixen coses sorprenents cada dia. La majoria passen inadvertides davant dels ulls inexperts. Però entrenant la mirada, desaprenent tot allò que ens ha anat fent engreixar el judici, podem copsar els detalls. Els adults sovint anem amb presses, no sabem a on. I passem del puntetes pel present. No és així en el cas dels infants, que viuen el moment amb total intensitat. Quina lliçó diària de consciència plena pels mestres i els pares. L'aquí i l'ara! 

Quan la Carme i la Maya es van trobar el curs passat unes claus abans d'arribar l'escola el món es va aturar per a elles. Quin gran misteri! Eren unes claus molt estranyes amagades dins d'un moneder. A més, hi havia tres euros, un paper amb unes anotacions i l'envoltori d'un caramel. Què podien fer elles amb allò? Quan m'ho van venir a explicar vaig detectar l'emoció en la seva mirada. I em vaig voler emocionar amb elles. Per un moment, vaig aparcar el meu món adult i replet de coses a fer per imaginar qui hi podria haver darrera d'aquells objectes. Vam buscar pistes en el paper escrit i vam fer una recerca a internet. Vam trobar un telèfon, al qual vam trucar diverses vegades fins a connectar amb una dona que es va emocionar en sentir la història. Són les meves claus! -va dir- Sabia que em tornarien! Es va presentar un dia a l'escola, ens va expressar el seu agraiment i ens va prometre que quan tornés a vitjar a l'Índia, cosa que feia molt sovint, portaria un regal pels infants de la fundació Vicente Ferrer amb els diners del moneder. Quina manera més rodona de tancar la història! O d'obrir-ne una altra. Perquè, i si investiguem ara coses sobre l'Índia, ara que ja hem establert una connexió?

Obrim bé els ulls i els cors per viure noves aventures que el curs tot just comença!